Cadascú va passar l'estona de la millor manera possible. Uns jugaven al truc, altres llegien el diari, ocupaven els corredors, fins i tot hi havia gent que contemplava la pluja des de la porta veient com era impossible eixir. La tempesta era forta fins al punt que entrava l'aigua per les finestres dels vàters.
La pluja no sols ens afectà al final del assaig si no també durant el transcurs del mateix. Mentre tocàvem, la llum se'n anà uns segons cosa la qual no ens va impedir seguir en l'assaig ja que Teo continuà dirigint sense parar, com si res havera passat.
A la fi amainà i tots poderem eixir sense majors dificultats, això si, per la porta de baix, donat el llac que s'havia format a l'eixida habitual. Aquesta curiosa convivència musical ens va ensenyar a tenir paciència ja que per les finestres comprovarem que els valents amb presa acabaren banyats fins la medul·la.
